LA FLAMA DEL CANIGÓ

El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l’home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana.

L’any 1955 Francesc Pujade, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva Flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.

L’any 1966 el foc creuà per primera vegada la duana i arribà a Vic. Eren èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià.

El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i la pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la Flama, i a trenc d’alba, inicien el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.

El diumenge abans de sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.

La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna?. Aquesta foto correspon a l'any 2017 a Sant Fost.
NOTA: es curioso que habiendo buscado por internet información acerca de Francesc Pujades de Arles de Tec (el iniciador de la tradicional Flama del Canigó) no haya encontrado ni rastro de él ¿...? Si alguno de los lectores de este artículo me da respuesta, saldremos de duda. Mientras tanto me quedo pensando en que es un tema político anulado o perseguido por el estado Francés que siempre estuvo en contra del nacionalismo catalán.
Os recuerdo que tenéis un traductor de idiomas en esta web.